Malsons del 20(20).

 

Malsons del 20(20). 

<<Tenc por. M'esfereeix un altre tercer trimestre engabiada./

He somiat que estava embarassada i la sala de parts/

era la d'un hospital de campanya, en guerra contra no sé quina moneda./

I que havia estat absorbida per un banc. Jo no. La moneda. /

Jo només era una sucursal a punt de crear vida./

Tenc molta por. M'aterreix trobar-me a la Mare desmaiada/

en el trespol impol·lut d'una casa buida, centenàriament/

habitada per rialles i abraçades, amb Carnet de Família Nombrosa./

Categoria Especial. Em fa tremolar el no saber què dir-li quan es desperti./

Tenc pànic, voldria ser un virus. Perquè el fet de ser una dona/

no m'està resultant gens senzill. Pens definitivament que si fos un virus/

sí que podria salvar el planeta i m'entra un pànic atroç.>>/

 

 Entre el mes de març i el mes de juny de 2020 vaig viure el tercer trimestre del meu últim embaràs. Aquest és l’escrit que em van inspirar aquells dies, dies mundialment recordats a l’imaginari col·lectiu de formes tan diverses com persones hi ha en el món. Així, per alguns fou un compàs de descans en una cançó frenètica, per altres fou el moment perfecte per aprendre a cuinar pastissos o a fer galetes, no obstant això, per a molts va significar la mort,  una pneumònia que t’incomunicava de forma atroç, dins una societat ja aïllada, també foren les residències de Madrid...

 

I entre una cosa i l’altra passaren aquells mesos, tot passa. Tot?

 

No n’estic segura. Tenc una guerrera de 3 anys i mig que em mira de reüll quan fa alguna polissonada i em fa dubtar de tantes coses!

 

Hi ha una frase atribuïda a Buda (que m’encanta) que vé a dir que a la vida l‘única constant és el canvi. Llavors val més deixar passar el temps! Avançar, evolucionar, adaptar-se o fluir, deixar enrere aquells malsons del 20 i aquí no ha passat res. Seguim endavant. Canvis constants ho deixaran tot enrere. Algun dia ja tornarem a tenir temps per fer galetes o per entrar a les residències amb una càmera.

 

Algun dia... La meva menuda bufarà 18 espelmes i em demanarà <<Mu mare, què va passar quan jo vaig néixer?>> i només de mi dependrà la resposta (<<Llegiu al meu blog, amor meu, llegiu que ara mateix no em surten les paraules exactes>>).