Geneta
Tot d’una et va espantar la meva
intuïció/
de nadadora transoceànica/
que sap llegir amb les escates/
les rutes on tu t’ofegaries/
amb estoica mediocritat./
Tot d’una volgueres reprimir/
aquesta capacitat que m’era innata/
d’engolir solsticis amb avidesa,/
de créixer salvatge i
percebre’t més mundà./
Quan jo olorava el terra
i em parlava del seu passat
tu encalçaves la geneta incisiva
per poder-la mirar amb compassió
divina
i convertir les teves gestes en
trofeus llampants.
Talment un corc aniquilant móns invisibles,
deixares créixer esplèndida
la façana d’una dona de ciutat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada