Influencers: Vicent Andrés Estellés

 

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993) Burjassot

En concret no em cansaré mai de llegir aquests dos poemes seus, però també podria haver triat les cançons que s'han fet amb la seva obra (al final del text deix un enllaç). Les cançons, sonant pels carrers de València en viu, cada 25 d'abril, dia de commemoracions al que solia anar-hi quan estudiava i vivia a Barcelona. Aquestes cançons continuen formant part de mi.

Durant  molt de temps vaig dur Propietats de la Pena en un retall dins la cartera, com si el seu lloc ideal fos devora el meu DNI, com si formés part de la meva identitat.

Per contra, per molt que vulguis fugir-ne, pens que quan escrius assumeixes la veu del teu poble i, vulguis o no, deixes l'empremta d'aquest moment històric i d'aquest lloc des d'on escrius. Potser et pertoqui assumir una veu adolorida o perseguida, potser ho facis amb orgull o pena, però no puc estar més d'acord en què <<allò que val és la consciència, de no ser res si no s'és poble>>.

Respecte a GOIG DEL CARRER, què puc dir? Els seus nítids i contundents versos parlen per si sols. Perquè què és la vida si no <<una cúpula enorme de cristall>>? una granota viva a la butxaca, una sorpresa...un regal.

GOIG DEL CARRER

La joia pura del carrer

ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua

i ens rèiem, bovament ens rèiem,

i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,

vinguda entre les herbes i les llebres.

Anàvem sense cap motiu,

desitjant bona nit al matrimoni vell

i prement nostres cossos calladament, en veure

aquella jove mare,

donant el pit al fill ....

Viure ens era un regal,

un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,

un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,

com en una sardana de joguet,

fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!

La vida ens era una sorpresa,

una granota viva a la butxaca,

una cúpula enorme de cristall,

un silenci, un desig rabent, un estupor,

un rellotge parat, que Algú ens havia

donat perquè a la fi el poguéssim obrir,

com des de nins volíem,

i no tenia res interessant a dins ...

I ens tornàrem a riure!

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...

Només era la joia del carrer.

I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola ...

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Musicat per Ovidi Montllor, Els amants:

❤ Ovidi, Els amants 👈