RELAT BREU: NORD DE NORDS

 NORD DE NORDS

  

 #relat #relatbreu #encatala #xiscaxala

Conta la llegenda que una nina qualsevol (de qualsevol país, de qualsevol edat) volia demanar un desig a una espelma.

Així que era el dia del seu aniversari però encara no sabia bufar , ho intentava amb totes les seves forces però no hi havia manera ! L’espelma i el pastís quedaven xops de baves.

Es va fixar que hi havia molts adults que envoltaven la taula: concos, àvies, els pares, amics dels pares...semblaven tants i tan alts! Alguns d’ells en veure tan tendra escena es taparen les cares amb els mòbils i feren fotos! Semblava que feien alguna cosa important amb els mòbils, que a més eren molts, un per cadascú. La menuda no entenia res, ni podia veure cap expressió. Per què feien fotos si no li sortia aire per bufar? Era per riure’s? Seguí mirant al voltant de la taula i notà com altres, en canvi,  cridaven atemorits perquè hi havia baves damunt el pastís i era de xocolata del bo! Oh, però si tanmateix se l’havien de menjar, pensava la nina...què més dóna...l’important és que no puc apagar l’espelma o no? Per què criden i s’enfaden?

En això pensava quan algú la va empènyer suaument, algú que tenia a prop la va abraçar...eren els pares!!  Una triple abraçada!! Quin alè de tranquil·litat... Entre els tres bufaren i bufaren i l’espelma apagaren.

Per fi, el desig:

¾    Vull  escriure amb l’ordinador gegant del conco i cercar coses dels  cocornis o si no...vull ser pintora, no, millor encara pintora-inventora i crear un nou color, li diré “color de mamà”...Què hi pot haver millor que una mamà? I que pintar? Res!

I passaren els anys i amb ells les èpoques i els països que aquella nina va visitar.

Tot havia canviat tant. Començant pel seu cos...s’havia fet  gran al contrari que el famós drac anomenat Puff. En definitiva, ella,  havia tornat gran com un drac però també vella i decrèpita als 80 anys.  Li costava moure’s i estava tota sola a una casa molt petita i buida.

Per no sentir-se tan sola engegava a totes hores la ràdio. No entenia el que deia però li feia companyia, de tant en tant captaria alguna cançó o paraula. A més, per a què enganyar-nos...realment havia perdut molta oïda, era vella i decrèpita en aquell precís moment d’aquella precisa època i tenia les cames inflades com un drac.

No hi ha dret, pensava, si em pogués moure de la butaca (tan petita per a tant de cul) em faria un pastís de xocolata enorme, de xocolata del bo (bio o bo?com era aquell xocolata que compràvem a casa? ).  Allò si que eren festes i no les d’ara. Començava a tenir gola del pastís somiat i la panxa li feia renou de fera així que amb molt esforç es va alçar per anar fins a la nevera. Just quan va percebre com la butaca li pesava al cul, quan va notar com se li havia quedat enganxada a la cua punxeguda, just en aquell moment va caure.

 Gairebé alhora de desplomar-se es va sentir girar una clau a la porta i amb veu ferma va cridar:

-          Soc a terra! Qui és?

-          Sóc jo, na Neus . Venia per si necessitaves res, on ets? Has caigut? Estàs bé?

-          Si, volia fer un pastís i m’he aixecat massa ràpid, això és tot. Ajuda’m, no et preocupis.

Era la seva neta petita, rondaria els 20 anys. Li semblava tan jove i valenta. Però què duia? Guants i mascareta? Coses d’ara, no les entenia prou bé, tant s’hi val, perquè quan la va estirar de la mà per alçar-la, la velleta va veure la rosa dels vents tatuada al seu braç ben arrugat. S’hi va reconèixer, va recordar perfectament el lloc i el dia que s’ho havia fet.

-          Com és que ara duus això per la cara? Vas ben elegant, els joves d’avui dia feu unes coses...

Reien. Malgrat que fos el dia del seu aniversari i no hi hagués nins ni adults fent xivarri a la taula...algú havia entrat per fi i l’ajudaria a aixecar-se, algú que a vegades semblava que no parlés amb el mateix idioma però  que s’hi esforçava molt  per fer-ho.

-          Ja t’ho vaig explicar... Mira, t’he dut una magdalena feta per jo, tens una espelma per bufar?  Justament avui no hi ha ningú més que pugui venir i no t’he pogut dur la coca que volies, ni les tomàtigues, ni la llet. No n’he trobat. Tot estava esgotat.

La padrina recordava els seus anteriors aniversaris, des de que tenia memòria semblava haver-hi tantíssima gent a les festes que celebrava. Quan era petita els adults de la família li semblaven  seriosos gegants. Ara bé, els anys havien anat escurçant aquestes distàncies.

Els amics que tenia, pensava, li semblaven tots tan fidels . Al llarg de la vida havia conegut gent meravellosa que l’estimava i estava per ella...però ara en quedaven molt pocs d’aquests (uns morts, els altres com si ho fossin). Ara, al voltant de la taula només hi veia a la seva néta perquè només uns poquets havien creuat les fronteres del temps i no tots ho havien fet sense emprenyar.

-          Padrina quin coratge que vares tenir de tatuar-te tant! A jo em fan una por les agulles.

-          Idò, ara t’explicaré una cosa important.  Quan me’l vaig fer volia marcar una brúixola que assenyalés que el Nord sempre seria dins meu, per si em perdia en el viatge. M’entens? Sempre puc confiar en jo mateixa, tenc la meva pròpia brúixola.

Passaren la vetllada fent-se confidències i debatent sobre el sentit de la vida, entre fortes riallades i confusions entre generacions, fins que es va apropar l’hora del “Toc de queda” i na Neus va haver de partir. No es podien abraçar, havien de ser fortes. Havien guanyat un dia més, una nova edat i una nova època. Tanmateix res les podria alienar, eren el seu propi Nord.