RELAT: HISTÒRIA D'UN LABERINT

Relat breu en català i en castellà: Història d'un laberint 

Fotos d'Aina Canyelles. 

A la fi una entrada del blog amb nous continguts literaris i no cròniques, ni anuncis, que també estan bé però preferesc mil vegades més xalar escrivint ficció (o autoficció biogràfica, el que sigui però escriure!). Per això, quan em van proposar participar en una conferència de l'Associació de Ramaders d'Ovella Roja Mallorquina, amb un relat o conte, tot d'una vaig dir que sí. L'encàrrec no podia ser més motivador. La inspiració la vaig trobar ben a prop ja que he tengut la sort de conèixer una ramadera amb molta empenta, tot un exemple de força i passió, i la lluita de l'associació per procurar la continuïtat d'aquesta raça d'ovelles autòctones em sembla una meravella a contratemps i fins i tot revolucionària. No, ja sé que no es tracta de res nou sota el sol. Només que si "Avui dia el més revolucionari és tenir un hort"*, es pot pensar que ser ramader també ho és, de revolucionari i alhora imprescindible.

Aquí us deix el meu relat, amb el que vaig participar en la conferència que es va teixir amb altres veus d'artistes de diferents disciplines. Si teniu l'ocasió de coincidir en espai-temps amb una d'aquestes mostres o presentacions de l'Associació de Ramaders d'Ovella Roja Mallorquina, no us ho perdeu! Esper que xaleu amb la lectura!**

*Frase emblemàtica que es pot llegir al menjador d'un dels meus restaurants preferits d'Inca, Es Ginebró. 

** Em van demanar també la traducció al castellà, tot un repte de nou! El resultat el podreu llegir més avall. 

#Relats #ovelles #Mallorca #Revolució #Literatura #Cuento #Superació #OvellaRojaMallorquina #Escriviure # Xalar #Sobreviurealcamp #Ramaderes #Donesimprescindibles #Agricultura 

HISTÒRIA D’UN LABERINT

De Xisca Xala

Quin dia més estrany. Avui el que veig per la finestra és sorprenentment preciós, però melancòlic, el camp folrat de rostoll s’aixeca de dormir tan humit, nítid i tranquil que no sembla el mateix lloc d’ahir. I aquest cel, calidoscopi de colors i formes impossibles embelleix encara més el meu lloc preferit, la meva oficina sense parets. No. No només és la meva oficina, també és ca nostra. Casa meva i de les meves tres-centes ovelles. 

Però avui és un dia estrany... I això que només són les sis i vint-i-tres minuts d’un matí qualsevol de juny, és estrany perquè ha tornat a passar. Per què ha tornat a passar? És un malson? Ja no som tres-centes, me n’havia oblidat per una fracció de segon, som moltes menys. No tenc forces per baixar a la cuina i preparar la cafetera, avui no puc aguantar ni la mirada, com he de subjectar la casa? I, tanmateix, m’he de vestir, berenar, començar tot l’enfilall de tasques que m’esperen i avui em pesen tant. Creuant els anys els meus ancestres em xiuxiuegen que m’eixugui les llàgrimes, que sigui forta com ells ho van ser... Que em torni de marès si fa falta. No sé si en seré capaç.

Primer de tot em rentaré la cara i em pentinaré, desfaré els nusos de la cabellera per si així s’allisen també les tristors. Em van matar tretze ovelles de raça mallorquina, alguns eren anyells. És la tercera vegada aquest any. 

• No ploris Caterina, ja ho he recollit tot. No queda rastre ni de la sang. Han vengut en Jaume de Son Catlar i en Cintes per ajudar-nos. –El meu company de vida em protegeix no sé molt bé de què. Quina decisió hauria de prendre? Aturar-me. És l’únic que se m’ocorre ara mateix. Fer-me petita i silenciosa, de marès esmicolat.

Em falten les forces i em qued amb la pinta aturada, petrificada. Malferida com una més del ramat que anit fou envestit. Em quedaria aquí, a una vorera del llit asseguda com estic ara, jauria sense dormir, però somiaria tant, mirant per la finestra fins que ja no fóssim el mes de juny, ni a Mallorca, ni l’any 2023. I, tanmateix, m’he de vestir, preparar el berenar, hauria de començar a tondre… No hi ha dia de festa ni maldecap que em permeti fugir d’aquesta bogeria. Com puc llevar-me del damunt aquesta maledicció que no atura de repetir-se? Els cans. Altra vegada els maleïts cans que ens han atacat a traïció, sense possible defensa. 

Voldria llaurar la meva impotència, sembrar-hi esperança, perquè una veu molt profunda dins meu ho clama, aquest és el camí… Si vols recollir l’aliment del cos i de l’ànima, aquest és l’únic camí. 

Els lladrucs d’en Botons i na Boira em tornen a la finca i llavors les veig a elles, dues nines rosses que corren i s’encalcen, s’amaguen i juguen. Les meves filles. I pens que no estic al capdavant d’una vella història de ramaders, sinó que soc la madona d’aquesta casa, una llar ben viva, d’on sortiran noves generacions per la nostra illa i pel món. El nostre present és el futur d’unes nines que ara esclaten a riure. No. No em puc quedar aquí, rendir-me o fugir no són una opció vàlida. No hi ha dies festius. Així que agaf el primer vestit que veig i em calç les botes entre la porta principal i la secundària, tot frisant per unir-me a la bauxa matinera. 

Què ens quedarà si perdem un altre pagès o pagesa? Si es deixa de conrear aquest bocí de terra ancorada al Mediterrani, aixoplugada per la Serra i la mar, quin paisatge veuran els nostres ulls impàvids? Amb què saciarem les nostres ànsies? I de què farcirem les festes? De res? El no-res. Hi ha coses que no alimenten. El buit. La fam. Les papaies que arriben amb transatlàntics, tendrem cocos si i els formatges que venen de França i les hamburgueses de soja, conreada a força de robar-li terres a l’Amazones més salvatge. Fam, desforestació, el buit. Tanmateix, Caterina, està de moda, em dic. També està de moda el canvi climàtic. No sé per què pens aquestes coses, m’he tornat a quedar de pedra, com si hagués vist Medusa al llindar de la porta. I qui m’escolta? Ningú, el buit altra vegada, el no-res. 

El renou dels picarols i les esquelles em torna a ubicar a ca nostra, però encara em fueteja tot el que em ve en contra, de cara o a traïció, gairebé puc percebre els cops, el dolor.  Pens ara amb Joan Fuster, ell m’escoltaria, debatríem quan va dir que  <<ens volen acorralar al reducte folklòric>>. Una estampa, una postal. Mirau aquí, a la vostra dreta una pagesa vestida a l’ample i a la vostra esquerra unes paraules que ja no s’usen (esquella, terròs, batre…). Idò no. No soc un premi de consolació, no soc els roïssos d’una Mallorca atàvica. Soc jo qui camina, són els meus peus que creuen la finca camí als estables. Les meves mans empenyen barreres i la meva veu pot moure tres-centes bèsties o cinc-centes si fa falta. Perquè sóc la força que mou passat, present i futur i a més a més, sé que no estic tota sola.

• Nines! Veniu!

• Què passa mu mare?

• Tenc una bona notícia, avui a la fi aprendreu a tondre amb les tisores. I si acabem prest, tal vegada teixirem una estona. Han vengut en Joan i en Cintes per ajudar-nos i demà nosaltres anirem a Son Catlar a preparar les seves ovelles, que ja comencen a tenir calor.

• Visca! Visca!

21 de Setembre de 2023

HISTORIA DE UN LABERINTO 

Qué día más raro. Hoy lo que veo por la ventana es sorprendentemente hermoso pero melancólico; el campo cubierto de juncos se alza de su sueño tan húmedo, nítido y tranquilo que no parece el mismo lugar de ayer. Y este cielo, caleidoscopio de colores y formas imposibles, embellece aún más mi lugar favorito, mi oficina sin muros. No. No es solo mi oficina, también es nuestra casa. Mi casa y la de mis trescientas ovejas.

Pero hoy es un día extraño... Y eso que solo son las seis y veintitrés minutos de una mañana cualquiera de junio, es así porque ha vuelto a suceder. ¿Por qué ha vuelto a suceder? ¿Es una pesadilla? Ya no somos trescientas, lo olvidé por una fracción de segundo, somos muchas menos. No tengo fuerzas para bajar a la cocina y preparar la cafetera, hoy no puedo soportar ni la mirada, ¿cómo podría sostener la casa? Y, sin embargo, debo vestirme, desayunar, comenzar toda la hilera de tareas que me esperan y que hoy tanto me pesan. A través de los años, mis antepasados me susurran que borre mis lágrimas, que sea fuerte como ellos lo fueron... Que me vuelva dura como una piedra si es necesario. No sé si seré capaz.

Lo primero que haré es lavarme la cara y peinarme, deshacer los nudos de la cabellera por si así se alisan también las tristezas. Mataron trece ovejas de raza mallorquina, algunas eran corderos. Es la tercera vez este año. 

• No llores, Caterina, ya lo he recogido todo. No queda rastro ni de la sangre. Han venido Jaume de Son Catlar y Cintes para ayudarnos. - Mi compañero de vida me protege, no sé muy bien de qué. ¿Qué decisión debería tomar? Detenerme. Es lo único que se me ocurre en este momento. Hacerme pequeña y silenciosa, reducida a escombros, una roca hecha gravilla.

Me faltan las fuerzas y me detengo con la mirada perdida, petrificada. Herida como una más del rebaño que anoche fue embestido. Me quedaría aquí, en el borde de la cama, sentada como estoy ahora, en vigilia sin dormir, pero soñando tanto, mirando por la ventana hasta que ya no fuera junio, ni  Mallorca, ni el año 2023. Y, sin embargo, debo vestirme, preparar el desayuno, debería empezar a esquilar... No hay días festivos, ni quebraderos de cabeza que me permitan escapar de esta locura. ¿Cómo puedo quitarme de encima esta maldición que no deja de repetirse? Los perros. Otra vez los malditos perros que nos atacaron a traición, sin la opción de defendernos.

Quisiera labrar mi impotencia, sembrar esperanza en ella, porque una voz muy profunda dentro de mí lo aúlla, este es el camino... Si quieres recoger alimento para el cuerpo y el alma, este es el único camino.

Los ladridos de Botons y Boira me devuelven a la finca y entonces las veo a ellas, dos niñas rubias que corren y se esconden, juegan. Mis hijas. Y pienso que no estoy al frente de una vieja historia de pastores, sino que soy la dueña de esta casa, un hogar vivo, de donde saldrán nuevas generaciones para nuestra isla y para el mundo entero. Nuestro presente es el futuro de unas niñas que ahora estallan a carcajadas. No. No puedo quedarme aquí, rendirme o huir no son opciones válidas. No hay días festivos. Así que cojo el primer vestido que veo y me pongo las botas entre la puerta principal y la secundaria, ansiosa por unirme al jaleo matutino.

¿Qué nos quedará si perdemos otro campesino o campesina? Si dejamos de cultivar este pedazo de tierra anclado en el Mediterráneo, resguardado por la Sierra y el mar, ¿Qué paisaje verán nuestros ojos impávidos? ¿Con qué saciaremos nuestras ansias? ¿Y de qué llenaremos las fiestas? De nada. La nada. Hay cosas que no alimentan. El vacío. El hambre. Las papayas que llegan en transatlánticos, tendremos cocos sí, y los quesos que vienen de Francia y las hamburguesas de soja, cultivada a costa de robarle tierras al Amazonas más salvaje. Hambre, deforestación, el vacío. Sin embargo, Caterina, está de moda, me digo a mí misma. También está de moda el cambio climático. No sé por qué pienso estas cosas, me he quedado de nuevo como una estatua, como si hubiera visto a Medusa en el umbral de la puerta. ¿Y quién me escucha? Nadie, el vacío de nuevo, la nada.

El ruido de los cencerros me devuelve a nuestra casa, pero aún me golpea todo lo que va en mi contra, de frente o a traición, casi puedo sentir los golpes, el dolor. Ahora pienso en Joan Fuster, él me escucharía,  discutiríamos cuando dijo que <<nos quieren acorralar a un reducto folklórico>>. Una estampa, una postal. Miren aquí, a su derecha una campesina vestida con ropas antiguas y a su izquierda palabras que ya no se usan ( cencerro, almud, hoz…). No. No soy un premio de consolación, no soy los despojos de una Mallorca atávica. Soy yo quien camina, son mis pies los que cruzan la finca hacia los establos. Mis manos empujan barreras y mi voz puede mover trescientas bestias o quinientas si es necesario. Porque soy la fuerza que mueve  pasado, presente y futuro, y además, sé que no estoy sola.

• ¡Niñas! ¡Venid!

• ¿Qué pasa mamá?

• Tengo una buena noticia, hoy por fin aprenderéis a esquilar con las tijeras. Y si terminamos pronto, tal vez tejeremos un rato. Han venido Joan y Cintes a ayudarnos y mañana nosotros iremos a Son Catlar a preparar sus ovejas, que ya empiezan a tener calor.

• ¡Viva! ¡Viva!